A poc a poc es van col·locant cada una al seu lloc, com si fos el dia de l’estrena. Una gerra d’aigua de vidre transparent i dos gots reposen a sobre de la taula. Darrere, en Juan Carlos Martel creua les últimes paraules amb l’equip que l’acompanya abans de començar l’assaig. S’aixeca. “Silenci, anem pam a pam”. Les actrius s’activen. En Juan Carlos, el director, s’asseu, agafa una pila de fulls blancs, una ploma platejada amb tinta negra i alça la mirada. L’assaig ja està en marxa.
Barcelona és rica en obres de teatre, cada una amb la seva peculiaritat, però com Càsting Giulietta n’hi ha poques. Fins fa uns nou mesos, set de les nou protagonistes que hi ha a sobre de l’escenari estaven jubilades des de ja feia bastants anys i la major part del seu temps el passaven en soledat a casa seva. Ara, gràcies a Càsting Giulietta, s’han convertit en actrius professionals a punt d’estrenar una obra de teatre basada en les seves pròpies vivències amoroses.
L’Alícia Pueyo és una de les actrius i assegura que “és una obra molt ben pensada perquè se surt de la normalitat”. I és que el guió s’ha fet a partir de les experiències reals de les seves protagonistes. Per la seva part, la Maria Salvador, una altra de les actrius, assegura que no està gens nerviosa per actuar davant de centenars de persones, “potser es l’experiència de la vida”, diu, però la veritat del guió pot ser que també jugui un gran paper.
Una frase nova, un moviment nou. Una petita correcció, l’apunten al guió i segueixen amb la funció. Petits canvis per aconseguir que l’obra sigui el més perfecte possible el dia de l’estrena, el 26 de setembre, i que transmeti allò que tant anhelem com a societat: la veritat i l’amor. Part d’aquesta veracitat és la complicitat entre les actrius, desconegudes entre elles fins fa menys d’un any i que ara és evident la seva amistat tant davant com darrere del taló.
Arriba el descans i les actrius marxen al camerino, on nou cadires les esperen. Un ample mirall decorat amb estrelles anomenades Alicia Pueyo, Rosó Amades, Paquita Soler, Maria Dolores López, Genoveva Garriga, Mariona Mayolas i Maria Salvador els hi guarden les espatlles. I de sobte la seva relació que floreix entre les quatre parets acaba de crear la galàxia perfecte de l’amistat. Totes elles són la prova que mai no és tard per fer una vertadera amistat: “estava molt ensorrada perquè com no camino, em passava tot el dia a casa, sempre fent el mateix, estava desesperada… i quan vam començar amb l’obra, les vaig conèixer a elles i tot ha canviat”, afirma la Mariona.
“Vivim molt lluny les unes de les altres i és un problema, però ens podem veure un cop al mes i si una persona no pot anar sola, se la va a buscar. Ens repartim el taxi”, diu la Rosó tota convençuda. La Genoveva però no ho veu tan fàcil: “totes aquestes amistats que ara he fet no les vull perdre però quan s’acabin les funcions, no serà el mateix, amb aquesta edat…”. La Paquita l’anima: “ens veurem sempre, cada mes a casa d’una”. Cap vol abandonar la màgia que han creat i lluitaran perquè aquesta nova comunitat sigui ben forta.
Aquest clima es trenca quan en Martel irromp en el camerino per anunciar que es reprèn l’assaig. “Albergínia amb formatge”, ràpidament sent la olor d’un dels berenars de l’equip i tothom esclata a riure. Cadascú torna al seu lloc per repassar la vida de les Giuliettes portades a la ficció, cinc de les quals són persones grans acompanyades per Amics de la Gent Gran. Aquest projecte està sent especial pel director, que confessa que està esdevenint “tota una experiència personal i vital, perquè un intenta fer allò que té al cap i aquesta vegada ha sigut superada per una realitat tan contundent i tan bonica que crec que és molt millor el resultat gràcies a les persones que hi participen. Ha sigut dur, bonic i enriquidor”.
Cap de les set actrius grans, de 86 anys de mitjana, havia actuat en el passat, però qualsevol ho diria veient la serenitat i professionalitat que les acompanya en tot moment. Aquesta experiència està sent “única” per a elles, com bé confirmen. De fet, les seves paraules mostren incredulitat davant dels últims mesos: “m’agradaria saber com m’han escollit a mi entre tantes persones i qui ha dit, truqueu-la”, confessa la Maria Dolores amb una mirada il·luminada.
De fet, només dues de les actrius són professionals, les quals exerceixen de fil conductor a l’obra. Tot i portar anys en el món de la interpretació, aquesta obra les fa sortir de la seva zona de confort, ja que no és habitual actuar amb la veritat com a guió. Aquesta experiència per a l’Àurea Màrquez, una de les actrius, està sent tot un aprenentatge: “per a mi ha sigut una experiència de vida pura, elles són autèntiques i aquesta autenticitat fa que la meva autenticitat, que potser en una altra situació es veuria en segon terme, també hagi de sortir en primer”. En l’àmbit personal, la vivència segueix la mateixa línia: “no m’he avorrit ni un minut en tot el procés, són molt parladores, molt entregades i es crea molta complicitat amb elles”.
L’autenticitat es veu clarament al llarg de l’assaig, la connexió entre les nou omple la sala del Teatre Lliure tant en els moments que es repassa l’obra com quan es deixa entreveure la relació personal entre elles, en els moviments i les mirades que es creuen. La veracitat és més que això, és la realitat. Tan real que la Paquita té entre les mans un llibre en una de les escenes i porta amagades dues fotografies del seu marit i ella: “quan estem allà, jo estic llegint, però a estones passo la fulla i així el porto amb mi. Va ser el millor marit”.
La realitat de Càsting Giulietta està demostrant tenir un fort poder: “ha sigut preciós veure com cada dia estaven més guapes, una d’elles es va canviar una crossa que portava per dues per poder ser autònoma a l’escenari, una altra s’ha posat un audiòfon per poder sentir-ho tot, és emocionant veure com aquest projecte ha fet que totes estiguin molt més joves i molt més guapes, els hi ha tornat la vida”, explica la Clara Manyós, una de les actrius professionals, asseguda a les butaques que en pocs dies les veuran actuar plenes.
La Maria Salvador corrobora les seves paraules: “Aquest projecte m’ha anat de meravella, tinc ganes de viure, ganes de fer coses, i estic molt feliç amb aquestes amigues i totes les persones, jo crec que m’ha tirat 20 anys enrere, ganes de fer coses, bon humor”.
Existeix un prejudici cap a la gent gran, se les veu com si fos un grup de persones que ja no tenen el seu lloc en la societat, i, com a conseqüència, moltes vegades s’abandonen les relacions. De fet, la Clara, que és la més jove amb 30 anys, al principi “estava molt preocupada, pensava: són gent gran, com em relacionaré amb elles? Fins que vam començar i de sobte em vaig adonar que són persones, igual que jo, però que tenen més anys. Som iguals, tenim experiències semblants però elles en tenen moltíssimes més”. La Clara està convençuda que Càsting Giulietta és molt necessària per trencar el paternalisme cap a la gent gran.
Davant de quatre espectadors, tornen a assajar l’obra. Se’ls torna a il·luminar la cara quan expliquen el seu amor i un petit somriure i uns ulls brillants s’escapen de les cares de les persones que les escolten. Es nota que Càsting Giulietta és més que una obra de teatre. En Juan Carlos Martel s’aixeca de nou davant la taula. “Hem acabat per avui, gràcies a totes”. Cada actriu va a buscar la seva bossa. S’agafen del braç i creuen l’escenari direcció l’ascensor. Un taxi les espera per portar-les a casa. El Teatre Lliure les espera l’endemà per seguir gaudint de les experiències de vida de set dones que finalment han trobat un espai on ser escoltades.