La Laura Coll-Planas és llicenciada en Medicina per la Universitat de Barcelona i doctora en Salut Pública per la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva tesi doctoral es titula “Soledat, suport social i participació de les persones grans des d’una perspectiva de la salut”. Després de set anys a Alemanya combinant la investigació i la clínica en l’àmbit de la geriatria, es va incorporar a l’Institut de l’Envelliment de la UAB, l’actual Fundació Salut i Envelliment UAB (FSIE). Des de la FSIE ha participat, coordinat i dirigit projectes en envelliment d’àmbit regional i europeu. La seva passió per la investigació sobre i amb persones grans són les intervencions complexes des d’una perspectiva biopsicosocial i en les que es combinin metodologies quantitatives i qualitatives. Recentment, ha estat una de les investigadores principals del projecte Recercaixa Aequalis i és la coordinadora científica del projecte Sitless, finançat en el marc del programa Horizon 2020 de la Comissió Europea. A més, des del 2018 és professora associada del Departament de Ciències Socials i Salut Comunitària de la Facultat de Ciències de la Salut i Benestar de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Cada vegada es parla més de la soledat i ho celebrem. Ha passat de ser un tema reservat a l’esfera de la intimitat de la persona per entrar a l’agenda social i política. Però que les “bones relacions socials” generen salut i que “la soledat mata” és quelcom que ja se sabia. Què ha passat?
Fa moltíssims anys que el tema està estudiat. De fet, ja l’any 1988, la revista Science va publicar l’article “Social Relationships and Health”. Realment és molt interessant veure com, tot i que des de la ciència treballem per crear evidències científiques, hi ha temes que no ocupen l’espai públic fins que no hi ha un interès polític o social darrere. En el cas d’Espanya, el tema ha irromput a l’agenda per la notícia de la creació d’un Ministeri de la Soledat a Gran Bretanya. Crec que aquest ha estat, com a mínim, un dels elements clau. L’altra possible explicació caldria buscar-la a la nostra vida quotidiana: la soledat està interpel·lant a la ciutadania. Per exemple, el diari ARA va entrevistar a James Lubben, un expert que va desenvolupar una de les escales més importants per mesurar la xarxa social d’una persona. Amb aquest tipus d’entrevistes, les persones de peu de carrer també es pregunten per les seves relacions socials i prenen contacte amb el tema.
En el cas d’Espanya, la soledat ha irromput a l’agenda per la notícia de la creació d’un Ministeri de la Soledat a Gran Bretanya
En el que es refereix a la intervenció en soledat, la majoria d’autors estan d’acord amb què ens falten dades. Falta evidència empírica. Per això, seria necessari fer ús de documents vàlids que ens permetin avaluar-la o mesurar-la. Existeixen alguns, tals com l’escala UCLA, la “de Jong Gierveld” o l’ESTE. Segons la teva experiència i opinió, segueixen sent vàlids avui en dia? O necessitem construir altres?
La soledat és un fenomen complex i no disposem d’eines perfectes. Tenim alguns tests molt coneguts, però amb limitacions. També és necessari dir que encara avui, en l’àmbit de la investigació es fa ús dels conceptes ‘aïllament social’ i ‘soledat’ com si fossin sinònims intercanviables, al mateix temps que es confonen les nocions de ‘xarxa social’, ‘relacions socials’ o ‘suport’. Hi ha tants elements a tenir en compte, diferents però relacionats entre si, que difícilment poden recollir-se en un sol test.
L’assaig clínic més robust, sòlid i científicament més ben fet fins dia d’avui sobre una intervenció en soledat s’anomena “Cercle d’Amics” i es va fer a Finlàndia. Tot i que es van aconseguir detectar millores significatives en la qualitat de vida, disminució de la mortalitat, ús de serveis de salut i dels costos sanitaris entre les persones que rebien la intervenció, en comparar-les amb les que no, no van detectar impactes en la soledat per si mateixa. Per aquest motiu van concloure que probablement hi havia una limitació en el test empleat (l’escala de la soledat UCLA, molt utilitzada i reconeguda internacionalment). Aquest estudi, tremendament rigorós, ens posa de manifest un problema greu, ja que per molt rigorosos que vulguem ser, ens poden fallar les eines. Precisament perquè és un sentiment subjectiu i molt complex, recomanaria complementar els resultats del qüestionari amb resultats obtinguts a partir d’altres tècniques basades en la metodologia qualitativa, com entrevistes en profunditat o grups focals, per entendre millor el fenomen i complementar l’avaluació d’aquest tipus d’intervencions.
Encara avui, en l’àmbit de la investigació s’utilitzen els conceptes ‘aïllament social’ i ‘soledat’ com si fossin sinònims intercanviables.
Com més gran és el capital social d’una comunitat, menys soles se senten les persones grans. Com expliques aquesta relació causal?
Hi ha diferents definicions de capital social. Segons Robert Putman, podem entendre el capital social com “les característiques de l’organització social, tals com les xarxes, les normes i la confiança, que faciliten la coordinació i la cooperació per a un benefici mutu” (Putnam, 1995a: 67). A més, defineix dos grans dominis del capital social. D’una banda, el capital social estructural, que inclou aspectes objectius com la participació social i la quantitat de contactes, els quals estan relacionats amb la soledat fins a cert punt perquè tenir molts contactes no necessàriament comporta que la funció d’aquests contactes sigui la que la persona desitja. I, d’altra banda, està el capital social subjectiu, el qual inclou el “suport social percebut”, que seria l’altra cara de la moneda de la soledat. És a dir, si perceps que tens el suport social que desitges, no et sents sola.
El capital social subjectiu també inclou altres aspectes com, per exemple, la confiança en els altres o el nivell de seguretat ciutadana percebuda a escala comunitària. En països del nord d’Europa, aquests valors gaudeixen de bons resultats i, com més alts són aquests indicadors, menor és el sentiment de soledat. És cert que aquests països del Nord tenen una societat més individualista, però també és important tenir en compte com el capital social influeix en la soledat. Si tu vius sola en el teu pis, però saps que els teus veïns t’ajudaran, probablement et sentiràs menys sola que si penses que és millor no obrir la porta a ningú perquè t’enganyaran. Aquesta percepció facilita l’aïllament i també la soledat. És molt interessant veure com a factors contextuals influeixen en les vides de les persones.
I la relació entre capital social i salut?
Igual que la soledat, el capital social també s’ha estudiat en relació amb la salut. Avui, ja sabem que està relacionat amb menor mortalitat i major salut autopercebuda, entre altres. Així mateix, diferents components del capital social també s’han estudiat com a indicadors de la salut; la participació social -per exemple- està vinculada amb menys simptomatologia depressiva o més activitat física. Nombrosos estudis observacionals així ho demostren. No obstant això, el que no està tan clar és si intervenint en capital social (per exemple, promovent el suport social), podem revertir aquests efectes negatius en salut. És a dir, la soledat comporta depressió, però una vegada la persona ja té depressió, podria ser que les intervencions en soledat no servissin, o sí, però cal demostrar-ho. Un cas que sí que tenim ben estudiat és que afavorint el suport social de les persones cuidadores s’aconsegueix disminuir els seus nivells de depressió.
La soledat comporta depressió, però una vegada la persona ja té depressió, podria ser que les intervencions en la soledat no servissin
En la teva tesi menciones la teoria de l’apoderament de les persones per fer front a la soledat no desitjada. En què consisteix exactament i per què defenses aquest model davant altres?
Molts autors pensem que la soledat té a veure amb el context social, amb l’edatisme, amb la falta d’espai propi i amb l’individualisme imperant. En aquest context es dona un “desapoderament” de les persones, especialment de les grans. Hi ha altres autors que tenen una aproximació biologista i cognitiva que estudia la soledat individual tant a l’àmbit cerebral com bioquímic. La seva proposta consisteix a abordar la soledat com un assumpte individual on la mateixa persona cau en un cercle viciós. Per a ells, és necessària la teràpia individual cognitiva, reestructurar la cognició d’aquestes persones i que aprenguin a adaptar-se a aquestes circumstàncies. Es tracta de dues visions oposades, totes dues sustentades amb respectives recerques: els uns consideren que hi ha alguna cosa en el cervell que no funciona bé i que s’ha de tallar amb aquest bucle; els altres, on jo m’identifico, considerem que és el context social el que desapodera, entre altres, a dones majors amb la seva trajectòria de vida, especialment en països com el nostre.
Particularment advoco per models d’intervenció que cerquen apoderar a les persones majors com el de Finlàndia, que a més se sustenten en demostracions claríssimes d’evidència. Ho hem pogut observar en intervencions grupals amb dones soles on les entrevistes qualitatives posteriors recullen comentaris com “ara la meva vida té sentit” o “abans els meus fills m’obligaven a anar els diumenges a menjar amb ells per a no estar sola i ara soc jo la que els truca i els dic que no menjaré amb ells perquè he quedat amb la meva amiga”.
La soledat té a veure amb el context social, amb l’edatisme, amb la falta d’espai propi i amb l’individualisme imperant
És un model aplicable també a entorns residencials?
En entorns residencials jo diria que passen coses diferents. Una gran proporció de persones també té deteriorament cognitiu i un alt grau de discapacitat física. D’altra banda, aquestes persones no viuen aïllades, sinó que justament comparteixen habitatge amb moltes altres. Aquest tema xoca amb falses creences que formen part de l’imaginari col·lectiu, com que “si estàs sol et sentiràs sol” o “si estàs en grup no pots sentir-te sol”. De fet, ha costat molt desmuntar-les. El model d’apoderament també es pot aplicar aquí. Vaig tenir l’ocasió de visitar residències a Finlàndia. Allà, són petites unitats de convivència i no tenen res a veure amb el que nosaltres concebem com a residència. Disposen d’un menjador molt gran amb la cuina oberta de manera que la cuinera està veient a totes les persones i forma part de la quotidianitat. Hi ha diferents tipus de sofàs, animals de companyia, les habitacions estan personalitzades amb mobles i quadres que han portat les mateixes persones grans. Queda clar que aquest model facilita les relacions socials. Al nostre país s’estan desenvolupant molts programes pilot que caminen en aquesta direcció, crec que anem cap aquí.
Per concloure, una pregunta una mica més personal. Què motiva a una metgessa a escriure una tesi de salut pública amb el títol “Soledat, suport social i participació de les persones grans des d’una perspectiva de salut”?
El meu interès per l’envelliment ve de la meva relació amb els meus avis. Amb ells em vaig començar a interessar per la recerca i, específicament, la geriatria. Vaig estar uns anys investigant a Alemanya i vaig fer un postgrau de Medicina de l’Envelliment a Suïssa. Una de les professores era la Kaisu Pitkala, la directora de l’estudi Cercle d’Amics en Soledat que he esmentat abans. Un dia ens va fer una presentació en la qual ella no parlava, sinó que bàsicament ens va mostrar fotos i frases del seu estudi. La meva reacció va ser posar-me a plorar. Em va emocionar profundament, més que qualsevol altra cosa relacionada amb l’envelliment que sempre m’ha apassionat.
Un temps després em va tocar fer una presentació. Es van sortejar els temes i em van tocar les relacions socials. Això em va permetre aprofundir en aquest aspecte i tot el relacionat. En tornar a Barcelona, em vaig incorporar en el que per aquell llavors era l’Institut de l’Envelliment i vaig començar a treballar amb la Mercè Pérez Salanova. En un moment donat, vam començar a treballar un projecte sobre la soledat, però era un tema que llavors no es relacionava en absolut amb la salut. De fet, em va sorprendre descobrir que sí que hi havia articles acadèmics sobre aquest tema. En aquest moment vaig decidir canviar el tema de la meva tesi i aparcar els temes mèdics geriàtrics. Però pensava que una tesi sobre la soledat havia de provenir de l’àmbit de la psicologia social, i jo era una doctoranda en salut pública! Vaig trigar uns anys a entendre que evidentment podia encaixar, que una cosa tenia a veure amb l’altra i que la soledat estava relacionada amb la salut. Avui crec que la meva aportació consisteix precisament en això, a dotar de rigor científic aquests temes tan psicosocials i propis de l’envelliment, a publicar-los i difondre’ls per a intentar millorar la vida de les persones.