L’envelliment i la soledat estan en constant canvi. L’augment de la longetivitat o l’allargament de la mal denominada tercera edat són alguns dels factors que determinen la transformació i marquen el llindar d’una nova època de reptes econòmics, polítics i socials, com explicàvem en la primera part de La soledat ara és cosa de tots/es. A continuació presentem 7 aspectes clau per entendre el repte de la soledat en el segle XXI.
És un fenomen complex, divers i plural
Existeixen tantes soledats com individus que la viuen. És necessari entendre-la en el seu context, individual i comunitari, per a poder detectar-la i abordar-la.
Es dona en totes les etapes vitals
Tanmateix, s’aguditza durant la vellesa: un procés de pèrdues associat al propi cicle de vida (la marxa dels fills/es, la pèrdua de la parella o amistats propers, etc.), conjuntament amb un procés gradual de reducció de capacitats funcionals i un canvi en els rols socials (jubilació, reducció de grups socials, etc.) provoquen que la seva prevalença sigui més gran en les últimes etapes de la vida.
Afecta la qualitat de vida
La soledat té un impacte directe en la qualitat de vida, estat de salut i benestar de les persones: pel que fa a la salut física, accentua l’obesitat, augmenta la pressió sistòlica, amplifica el declivi motor, eleva les alteracions del sistema immune, etc., i quant a la salut psicològica, prediu símptomes depressius, augmenta els problemes de somni, empitjora la deterioració cognitiva, augmenta el risc de patir Alzheimer, acrescenta els problemes de salut mental, etc. Fins i tot, tal com defensa el neuròleg i catedràtic de la Universitat d’Harvard, Alvaro Pascual Leone, en el seu últim llibre El cervell que cura, la soledat pot considerar-se una malaltia mortal.
No tots els termes són el mateix
És necessari diferenciar l’exclusió social, l’aïllament social i el sentiment de soledat. D’una banda, l’exclusió social és una situació objectiva, fruit d’un procés dinàmic de combinació de factors de vulnerabilitat, en el qual la dimensió relacional pot ser vertebradora del propi procés, un agreujant, o no tenir un paper . Per l’altre, l’aïllament social i la soledat són dos fenòmens entre els quals existeix una estreta relació (les persones en situació d’aïllament social tenen més risc de sentir soledat).
No obstant això, mentre que l’aïllament social es caracteritza per la falta o existència limitada de relacions personals duradores, i es pot mesurar per la densitat de la xarxa social, la soledat no desitjada és un sentiment subjectiu de la persona, fruit d’una discrepància entre les relacions desitjades i les reals.
Sovint, recerques que aborden la soledat com a tal, ens ofereixen una imatge difusa, amb conceptes barrejats i a vegades contradictoris. Tot això dificulta el disseny de polítiques i programes, així com la seva implementació i impacte efectiu.
No és un fenomen individual
La soledat no desitjada, en la societat del segle XXI, ja no és un fenomen individual. Tal com es dedueix de la lectura d’aquest article, ha passat de ser “cosa d’un” a ser “cosa de tots”. Avui ja és un fenomen social.
El gènere importa
Quan abordem la soledat no desitjada és important tenir una mirada de gènere. És necessari desenvolupar coneixement en aquest camp, ja que l’evidència empírica és contradictòria. Existeixen recerques que no troben diferències mentre que unes altres troben majors índexs de soledat en els homes. Així mateix, comprendre la vivència del sentiment en tots dos sexes per a desenvolupar models d’intervenció eficaces encara és una assignatura pendent avui dia.
És difícil de detectar
El sentiment de soledat és difícil de reconèixer i per tant, difícil de detectar i abordar. A vegades implica sentiments de vergonya o culpa, ja que sentir-se sol o sola no necessàriament està associat al fet de “estar sol/a”, i pot donar-se en contextos familiars o de companyia. Per aquest motiu, resulta necessari dotar d’eines i recursos als agents que estan en contacte directe amb la població gran per a poder detectar situacions de soledat i aïllament i que aquestes siguin derivades als recursos, programes i/o projectes destinats a pal·liar el seu efecte.
Així les coses, la relació entre soledat i envelliment, lluny de ser una combinació senzilla, se’ns presenta més aviat com un fenomen complex, que comprèn interaccions individuals, familiars i comunitàries, que engloba aspectes objectius i percepcions subjectives, i que es veu influenciat per comportaments individuals i expectatives culturals, alhora que és mediatitzada per factors externs, socials i estructurals, i té un fort impacte en la salut.
A la nostra manera de veure, el primer pas és entendre el constructe en la seva complexitat individual i social, com expliquem de forma més extensa en aquest article que es publicarà en paper en el pròxim quadern de la Fundació Grífols i Lucas.
Elisa Sala Mozos – Observatori de la Soledat