“És urgent una nova convenció de l’ONU per garantir la igualtat de drets de les persones grans”
Advocada especialitzada en drets humans i protecció social, Nena Georgantzi treballa per AGE Platform Europe des de 2010, una xarxa europea d’organitzacions que representen a més de 30 milions de persones grans. El seu treball de recerca i com a consultora es centra fonamentalment en els drets humans, l’edatisme i la intersecció entre discapacitat i vellesa. Ha participat en el grup de redacció de la recomanació del Consell d’Europa sobre els drets de les persones grans. La seva tesi doctoral tracta sobre la necessitat d’una nova convenció sobre drets humans a la vellesa, basada en un estudi comparatiu entre Irlanda, França i Grècia. Actualment la Nena és vicepresidenta de l’Aliança Global per als Drets de la Gent Gran.
Ets advocada especialitzada en Drets Humans i defensora de la gent gran en aquest àmbit. Creus que els drets humans es menystenen amb l’edat? S’han vist agreujats a causa de la crisi sanitària i el confinament? Per què?
Tots tenim els mateixos drets independentment de la nostra edat. Però és més probable que ens veiem privats dels nostres drets, o menys capaços de defensar-los, quan som grans, perquè la nostra cultura, les nostres institucions i les nostres lleis legitimen la discriminació per motius d’edat. Encara tenim polítiques que imposen límits d’edat en l’accés a la formació relacionada amb la feina, tot i que el nostre objectiu és estendre la vida laboral. Excloem a la gent gran de certs exàmens preventius de salut, tot i que el nostre objectiu és prevenir les malalties i promoure un envelliment saludable. En alguns països, si es desenvolupa una discapacitat abans dels 60 o 65 anys, es té accés a un sistema de suport relativament bo; però més enllà d’aquesta edat és possible que no es tingui accés a la rehabilitació, a un subsidi de mobilitat o a l’atenció fora d’una residència. Les lleis i els tribunals nacionals sovint no impugnen aquestes formes de discriminació considerant-les “objectivament justificades”.
La pandèmia ha visibilitzat el fet que la nostra societat sovint tracta a la gent gran com a ciutadans de segona classe. Si bé consideraríem discriminatori i una vulneració de drets confinar les persones en funció de la seva raça, o negar-los un tractament sanitari necessari a causa del seu gènere, aquestes pràctiques, aplicades en gran mesura durant la pandèmia, es consideren acceptables i no van en contra de la llei si parlem de persones grans. L’edatisme existent enfosqueix la nostra capacitat col·lectiva de percebre aquestes mesures com injustes i com una vulneració de drets humans. Però l’edatisme no és una cosa nova, ni exclusiva de la pandèmia.
En algunes ponències i articles afirmes que cal una nova convenció de drets humans que inclogui els drets de les persones grans. Creus que el fet d’haver estat el segment de població més afectat per la pandèmia de la COVID19 i la vulneració de drets que hem vist pot ara aplanar el camí?
En molts països de món, la discriminació per motius d’edat no està prohibida en tots els àmbits de la vida. A la Unió Europea, només la discriminació per edat en l’accés a l’ocupació es considera il·legal, i a la pràctica s’apliquen moltes excepcions a la regla de la igualtat per edat. En aquest sentit, avui dia les nostres lleis no estan enfocades a detectar, prevenir i desafiar la discriminació per motius d’edat. Una nova convenció de les Nacions Unides ens donaria les eines per desafiar totes aquelles pràctiques que ens impedeixen viure justament i lliurement com iguals quan ens fem grans.
La COVID-19 ha posat de relleu les moltes i diverses formes en què la nostra societat menysté la dignitat de la gent gran. El secretari general de les Nacions Unides va sol·licitar als governs que milloressin els marcs legals existents per protegir els drets humans de les persones grans. Un total de 146 governs han donat suport al seu informe. Així que hi ha molta més consciència de la necessitat de fer més. Però perquè aquesta retòrica es tradueixi en compromisos concrets ens cal més acció, més suport a nivell nacional per part de les organitzacions que treballen amb la gent gran i les representen i, per descomptat, per part de les mateixes persones grans.
Molts i moltes pensem que el sentiment de soledat no desitjada i l’aïllament social de les persones grans són un fenomen social, i hi ha molts aspectes de l’organització i funcionament social actual que afavoreixen l’aparició d’aquest sentiment. Creus que actituds edatistes afavoreixen el sentiment de soledat no desitjada de la gent gran?
Crec que hi ha dues qüestions aquí i totes dues estan, penso, relacionades amb l’edatisme estructural. En primer lloc, en la mesura que les nostres societats presenten i tracten a la gent gran com persones menys productives, menys valuoses per a la societat i una càrrega per a l’economia i les generacions més joves, creen barreres per a la seva inclusió. Els nostres carrers i parcs no són accessibles; hi ha poques oportunitats perquè les generacions es coneguin i aprenguin unes de les altres; imposem la jubilació obligatòria i excloem per la força als treballadors més grans del mercat laboral; no donem suport a la gent gran perquè participin en la vida social de les seves comunitats. A més, si les persones se senten socialment rebutjades, és més probable que es retirin de la vida social.
A més, hi ha evidència generalitzada que les persones interioritzem els estereotips vinculats a l’edat, cosa que afecta a les nostres pròpies actituds, i fins i tot a la nostra salut quan són més grans. Això vol dir que si les persones perceben l’envelliment com una cosa negativa i la solitud com una cosa normal en la vellesa, és més probable que s’aïllin més en aquesta etapa vital.
En altres paraules, l’edatisme crea un cercle viciós. Per contra, si trenquem aquest cercle, és més probable que creem societats més inclusives i augmentem les oportunitats perquè tots ens mantinguem connectats socialment i emocionalment, independentment de la nostra edat.
El Govern d’Espanya ha anunciat recentment que reformarà el Codi Penal per incloure l’edatisme com a delicte d’odi. Creus que mesures com aquesta seran efectives per conscienciar la població i reduir la discriminació raons d’edat?
Crec que les reformes jurídiques, com la que es proposa a Espanya, són importants perquè il·lustren una major consciència de la discriminació per edat com una forma de discriminació errònia i perjudicial, que pot tenir efectes devastadors en les persones (per exemple, incitar a la violència) i en la societat en el seu conjunt. Tot i això, per eliminar la discriminació per motius d’edat, hem de fer-la il·legal en tots els àmbits de la vida i crear una obligació per als nostres governs d’abolir totes les lleis i polítiques discriminatòries. D’altra banda, també és necessari que com a societat revisem les nostres percepcions de l’envelliment i ens replantegem l’atenció, el reconeixement i el suport que ens donem mútuament quan som grans.