La Laura Fernández té 21 anys. Sempre ha tingut un especial interès per la gent gran, quelcom poc habitual entre les persones de la seva edat, i des de fa gairebé tres anys és voluntària d’Amics de la Gent Gran a Vilanova i la Geltrú. Acompanya a la Pepi, que viu en una residència i amb qui comparteix els beneficis de les relacions intergeneracionals. Els espais que barregen persones de diferents generacions afavoreixen les relacions i combaten la soledat. El contacte intergeneracional millora les actituds dels i les més joves cap als i les més grans, disminuint els estereotips negatius; també ajuda a entendre millor el procés d’envelliment i el cicle de la vida. Alhora, serveix per canviar la concepció que poden tenir les persones més grans cap a les més joves.
Abans de començar el teu voluntariat, eres conscient de la soledat de la gent gran?
No en vaig ser conscient fins començar el grau mitjà de dependència. Creia que la gent gran tenia la seva família, però després t’adones que no tothom té la sort de poder estar acompanyat. Això és una cosa que s’ha d’anar promovent més.
Com va néixer el teu esperit de voluntariat?
Va néixer de casualitat. Mai m’havia plantejat fer un voluntariat fins fa una mica més de dos anys. Vaig veure un cartell d’Amics de la Gent Gran i vaig pensar “i per què no sóc voluntària?”. Al principi em feia por, però després ho proves i t’agrada. A més, he tingut molta sort amb la persona gran que acompanyo, la Pepi. Crec que ser voluntària és una de les millors decisions he pres mai.
Ser voluntària és una de les millors decisions he pres mai
És el primer voluntariat que fas. Te l’esperaves així?
No, la veritat és que no me l’esperava així. Tot ha estat molt fàcil, gairebé instantani. Amb la Pepi he tingut una connexió com si fos de la meva família. No ho veig com una relació professional, sinó com una cosa molt dolça. Crec que tothom hauria de ser voluntari/a, no només les persones que treballem o estudiem en l’àmbit social.
Com pensaves que seria?
Com vaig a una residència, m’esperava que la persona gran fos diferent i el tracte més professional. Pensava que aniria a veure-la però que hi hauria distància, que em costaria connectar amb la persona. Aquesta era la meva por: no connectar amb ella, que no li caigués bé, que tingués por o rebuig. Però no, tot va ser molt natural, el primer dia ja vam connectar molt bé.
Què t’aporta fer un voluntariat?
Com a persona m’aporta molt. Ajudar a una persona també t’ajuda a tu mateixa, aprens a escoltar, a saber d’una persona, a estar amb ella. El voluntariat també m’ajuda a pensar que hi ha més persones com jo que ajuden a altres persones.
Com a persona jove i voluntària, creus que aquesta experiència aporta alguna cosa específicament a la joventut?
Sí, perquè així ens adonem que no només estem els joves, sinó que hi ha més gent i que cada vegada hi ha més gent gran. També ens ajuda a valorar altres coses i a obrir la ment. Opino que a la joventut li falta l’esperit de voler ser voluntària de gent gran. Aquest àmbit crec que és el que menys atrau, i en canvi per a mi és el més interessant. A més, ser gran és llei de vida, tu estaràs en la mateixa situació algún dia.
Ser gran és llei de vida, tu estaràs en la mateixa situació algún dia
Per què creus que no atrau les persones joves?
Perquè segurament ho veuen molt habitual. Per exemple, la majoria de professionals de la integració potser veuen més interessant l’àmbit de la salut mental perquè no és tan comú i els genera certa curiositat, en canvi amb la gent gran convius en el dia a dia.
Com és la teva relació amb la Pepi?
Doncs al principi érem com amigues, ens portàvem molt bé. Ara ja és com una persona més de la meva família. Ens ho expliquem tot, sortim a donar un tomb. Ja ha passat de ser un tracte més professional a ser com la meva tieta.
Què t’aporta una relació d’amistat amb una persona gran que no t’aporta una amb una jove?
Veure la vida des d’un altre punt de vista. Quan estàs amb una persona jove, més o menys té la mateixa que tu, però amb la Pepi he canviat la meva manera de pensar en moltes coses, m’aporta uns altres valors, m’ajuda a solucionar coses amb la seva experiència. Tinc una connexió tan gran amb ella que la diferència d’edat a vegades sembla que no existeixi.
Què creus que li aportes tu a la Pepi?
Crec que li aporto energia i ganes de viure. Ella es queixava de què en la residència estava rodejada de gent gran i ella necessitava alguna persona més jove perquè l’ajudés a adonar-se que ella també és jove. L’he ajudat a tirar endavant a poc a poc; per exemple, físicament ha donat un canvi espectacular, ara s’arregla. A vegades em dona fins i tot la seva roba. Podem compartir moltes coses. A més, la Pepi és una persona molt oberta, som les dues molt semblants en moltes coses.
Com animaries a la gent jove a fer un voluntariat amb gent gran?
S’ha d’obrir més la ment, s’ha de conèixer noves persones. Vulguis o no, sempre arribem a ser grans. La sensació d’ajudar una persona no te la dona els diners, sinó el dia a dia, el tracte amb ella, ajudar-la tant quan està bé com quan està malament. És una experiència que us ajudarà tant personalment com professionalment. Per al treball et dona molta experiència i ser voluntari d’una ONG diu molt d’una persona.
Quan entres en una ONG, veus que hi ha diferents maneres de col·laborar, com fer un voluntariat o donar diners. M’agradaria que la gent col·labori, que s’animi. Que no s’ho prengui com un treball; és una cosa molt maca, molt personal, i que gràcies a això he trobat a la Pepi, que és una persona fantàstica a la meva vida.