Professor titular en el Departament de Sociologia de la Universitat de Granada, on dirigeix la Càtedra Macrosad d’Estudis Intergeneracionals, Mariano Sánchez porta més de 20 anys estudiant la importància de la intergeneracionalitat i dels programes intergeneracionals per a la societat, el benestar i la felicitat de les persones. Encapçalant un equip d’investigació, ha dirigit la introducció d’un model d’escola Inter generacional d’Educació Primària en tres centres escolars de Granada i Múrcia, amb el recolzament del Ministeri d’Economia i Competitivitat, la Junta d’Andalusia i la Regió de Múrcia. A més, és investigador internacional associat al Center for Healthy Ageing de The Pennylsvania State University (Estats Units), dirigeix el Laboratori d’Espais Intergeneracionals i és membre fundador del comitè editorial del Journal of Intergenerational Relationships. Des de l’Observatori de la Soledat, l’entrevistem sobre la connexió entre la soledat no desitjada i la intergeneracionalitat.
Sentim molt parlar sobre intergeneracionalitat. En què consisteix exactament?
Es tracta de la connexió entre diferents posicions generacionals. A l’estudi i pràctica del que anomenem intergeneracionalitat, els nostres esforços van dirigits a un aprofitament intencionat d’aquesta connexió. És a dir, ens preguntem com podem treure el major profit possible al potencial que tenen les relacions entre generacions.
“Com podem treure el major profit possible al potencial que tenen les relacions entre generacions?”
Vivim en una societat “dividida” per edats? Afavoreix aquesta divisió el sentiment de soledat no desitjada?
Jo diria que vivim en una societat bastant dividida, per edats i per molts altres criteris. Certa diferenciació social pot ser necessària per organitzar-nos millor en certs moments per aconseguir certes metes. Però una cosa molt diferent és que aquesta diferenciació es converteixi en una divisió més aviat permanent i que intenti justificar-se per ella mateixa. Això deteriora el sentiment del “nosaltres” afavorint el “nosaltres-ells” o, pitjor encara, el “tu-jo” que prioritza les diferències i construeix fronteres. Em sembla evident que aquest deteriorament del qual parlo contribueix, de vegades, a un aïllament que acaba connectant.se amb un sentiment de soledat no desitjada.
Això passa en totes les cultures? Existeixen cultures o societats en les quals la intergeneracionalitat es produeixi de manera natural [fluida, no forçada per factors externs]?
Totes les formes humanes d’organització necessiten contacte entre generacions. Com qualsevol altra espècia, venim al món perquè una generació anterior ens hi porta. I, a més, en el nostre cas particular, els éssers humans, per sobreviure, necessitem imperiosament les cures d’aquella generació que ens rep. Per tant, la intergeneracionalitat no és una opció: està imbricada en el nostre origen. Així que la intergeneracionalitat no forçada es troba larvada en totes les cultures.
Una altra cosa és la consciència que tenim al respecte i el valor que volem donar-li a aquesta connexió intergeneracional originària.
“La intergeneracionalitat està imbricada en el nostre origen”
Quina relació existeix entre la intergeneracionalitat i el sentiment de soledat? En les societats on la primera es dona de manera natural, és aquest fenomen menor entre la gent gran que en les societats on no?
No veig cap motiu per destacat que intergeneracionalitat i sentiment de soledat poden donar-se alhora. De fet, ho veig molt sovint. La intergeneracionalitat té molts matisos, formes i nivells. Per exemple, jo puc, com a fill, estar en contacte habitual amb els meus pares, i això no és un obstacle per arribar a sentir-me sol sense desitjar-ho. La veritable qüestió per a mi és el sentit que aquesta relació amb els meus pares em pot aportar a l’hora de percebre’m connectat o desconnectat, acompanyat o sol, inclòs o exclòs. Per tant, la clau no està en el simple contacte, sinó en el tipus de relació que aquell contacte pot facilitar.
“La clau no està en el contacte [amb altres persones], sinó en el tipus de relacions que aquell contacte pot facilitar”
Acabem d’acabar un anàlisi exhaustiu de dades de soledat en gent gran resident a Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya. Hem arribat a la conclusió que per explicar el sentiment de soledat no és suficient reiterar la rellevància del familiarisme imperant en aquells quatre països, perquè les maneres i la naturalesa del mateix poden ser diferents. És a dir, que no n’hi ha prou amb parlar de societats naturalment intergeneracionals –els països anomenats, on tanta importància se li dona a la família, podrien ser un suposat exemple d’aquella naturalització– per concloure que la soledat serà menor. S’ha d’anar més en profunditat: què és el que passa i com, en concret, entre els membres d’una família, en quant a les relacions entre generacions.
Quin paper pot jugar la intergeneracionalitat en la lluita contra la soledat no desitjada de la gent gran? I en la lluita contra la soledat dels i les més joves?
La intergeneracionalitat pot servir per ampliar el teixit de relacions indispensables per sentir-nos persones. La intergeneracionalitat ens pot nuar, a través de la combinació d’edats i temps, de tal manera que ens percebem connectats significativament a altres persones.
Els programes intergeneracionals han demostrat que, si estan ben plantejats i executats, són capaços d’ajudar a disminuir la soledat no desitjada. Això que dic, en general, serveix per a gent gran, gent jove i de qualsevol edat. La intergeneracionalitat és una oportunitat per a la trobada i la interdependència ; una altra cosa és que sapiguem o vulguem aprofitar-la.
Quina és la teva opinió sobre els espais intergeneracionals que s’estan concebent en els últims anys, com les escoles i espais de gent gran o llars d’infants i residències? Es aconsegueix així que la gent gran que participa en aquests espais se sentin menys soles? Per què?
Si la concepció i l’aprofitament d’aquests espais intergeneracionals són adequats, podem aconseguir que algunes de les persones que els utilitzen se sentin menys soles. Per què? Doncs perquè aquelles persones tindran a mà, sota el mateix sostre, la possibilitat de contactar amb allò diferent, representat en persones d’altres generacions. Aquest contacte amb allò diferent, ben gestionat, pot portar experiències que siguin font de reconnexió i sentit quan la persona se senti sola.
“Els programes intergeneracionals han demostrat que, si estan ben plantejats i executats, poden ajudar a disminuir la soledat no desitjada”
Per exemple, hem estudiat a fons la repercussió de l’allotjament intergeneracional -en el cas de la gent gran que acullen en la seva llar una persona jove- i, sens dubte, aquesta fórmula pot aconseguir pal·liar la soledat no desitjada.
Ens podries donar alguns exemples d’iniciatives intergeneracionals destacables en l’àmbit internacional?
Tenim els casos d’Humanitas en els Països Baixos, de Judson Manor a l’Amèrica del Nord d’Ohio, o de Shunshine Home a la ciutat xinesa de Hangzhou. En aquests tres llocs s’ha optat per facilitar que estudiants en edat universitària visquin en un centre residencial inicialment pensat per a persones grans.
En el barri londinenc de Tower Hamlets, persones voluntàries joves han sigut emparellades amb gent gran que viu a residències amb l’objectiu d’organitzar trobades setmanals que donin pas a una relació d’amistat, i tot això amb l’objectiu de combatre la soledat. La mateixa entitat que va posar en marxa aquest projecte ara organitza mensualment còctels intergeneracionals a més d’una quinzena de residències de la ciutat com una manera més d’evitar l’aïllament que pot alimentar la soledat no desitjada.
Des de maig de 2018 dirigeixes una càtedra pionera a Espanya sobre Estudis Intergeneracionals a la Universitat de Granada. En què consisteix?
La Càtedra Macrosad d’Estudis Intergeneracionals és una plataforma per a la permanent transferència de coneixement entre el camp dels Estudis Intergeneracionals i la pràctica de la intergeneracionalitat, sobretot en l’àmbit extrafamiliar. Ens dediquem a investigar i aplicar coneixement a favor de les relacions intergeneracionals. I ho fem d’una manera molt diferent. Per exemple, orientant el treball en el Centre Intergeneracional de Referència que Macrosad té en la localitat granadina d’Albolote; o assessorant a entitats que volen apostar per la intergeneracionalitat, però que necessiten suport tècnic per poder portar la aposta a bon port.
Considerem “gent gran” a aquelles que tenen 65 anys o més, però molts consideren aquesta classificació obsoleta i allunyada de la realitat social. Avui en dia, conviuen diferents generacions dins d’aquesta suposada tercera edat? Com hauríem de reconsiderar aquest tema?
Sí, resulta xocant que es parli i es constati cada vegada més l’heterogeneïtat de les persones de més edat i que, al mateix temps, se segueixi utilitzant una edat cronològica com a criteri de demarcació de qui són les persones grans. La veritat, dit així té poc sentit. En efecte, dins del grup poblacional de qui tenen 65 anys o més es poden diferenciar diferents generacions. Un exemple senzill: hi ha persones en aquest grup d’edat que no són ni pares/mares ni avis/àvies, i que tampoc tenen germans i, per tant, familiarment només han ocupat la posició de fills/es. També podríem parlar de dos persones de 70 anus, una que segueix ocupada laboralment i una altra que no.
“L’edat cronològica ha deixat de ser el que era en el passat”
L’edat cronològica ha deixat de ser lo que era en el passat; si colem entendre bé l’abast del factor temps en les vides de les persones avui en dia, com a mínim s’ha de parlar d’edats, en plural, i no d’una edat. Totes les persones pertanyem a múltiples generacions i tenim múltiples edats. La cosa és més complexa que simplement quedar-nos amb la data de naixement.
Des de finals del segle XX i durant el segle XXI vivim una situació sense precedents històrics: la convivència de 3 i 4 generacions durant el mateix període. Quins reptes ens planteja aquest fenomen?
El repte fonamental és adquirir el que podríem anomenar una ‘alfabetització intergeneracional’. Em refereixo a incorporar la necessària sensibilitat per a reconèixer la diversitat generacional que ens rodeja, saber valorar-la i , per últim, actuar en conseqüència. La riquesa de la coexistència multigeneracional actual pot ser enorme si aprenem a veure en ella una oportunitat per ampliar el nostre temps de vida. Amb això vull dir que, a més de la longevitat -que se centra en l’allargament d’aquest temps-, la intergeneracionalitat -el creuament de generacions- pot permetre’ns, en un mateix moment de la nostra vida, ampliar els nostres horitzons temporals.
Quina edat té un nen de 10 anys que ha viscut la pèrdua del seu pare, conviu amb els seus avis, es relaciona amb gent gran del Centre de Dia en el qual treballa la seva mare i cursa el primer curs de l’ESO per les seves altes capacitats, el qual li permet relacionar-se amb nens i nenes de 12 anys? Aquestes experiències de connexió intenses i múltiples amb altres generacions i temps suposen una gran riquesa, si sabem aprofitar-la.