Vicepresidenta de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia (SEGG) fins el juny del 2019, i actual presidenta de la seva homòloga valenciana (SVGG), Sacramento Pinazo té una llarga i reconeguda trajectòria en l’estudi de l’envelliment. Des de fa anys, la doctora en Psicologia i professora de Psicologia Social de la Universitat de València lidera una batalla contra la infantilització de la vellesa. Així mateix, Pinazo és membre del grup de reflexió NAU XXI, el Grup Europeu COST-AGEISM, la Xarxa Llatinoamericana per al Desenvolupament d’Adults Majors i de la American Society of Geriatrics, entre altres. Amb més de dues dècades participant en projectes de recerca I+D+i i un ampli historial de participació en publicacions i congressos científics, Sacramento Pinazo analitza els reptes de l’envelliment a Espanya.
En parlar de gent gran, tendim a associar-ho amb els qui tenen 65 anys o més. No obstant això, la classificació no respon a la realitat social i va més enllà d’aquesta, repercutint així sobre el disseny de polítiques públiques i serveis. Quina opinió mantens al respecte?
En primer lloc, hauríem de deixar d’utilitzar el terme “persona gran” en singular i començar a parlar de processos d’envelliment que porten a velleses diferents. És una etapa de la vida on prima l’heterogeneïtat, però en analitzar els serveis municipals, recursos i programes s’observa molta uniformitat, com si totes les persones fossin iguals.
“En els serveis municipals, recursos i programes s’observa molta uniformitat, com si totes les persones fossin iguals”
En segon lloc, en parlar de “persones grans”, es continua considerant que “les nostres persones grans” són aquells que van viure la guerra civil, ignorant que els nascuts en els anys 50 també han arribat a la jubilació. Això influencia el disseny de polítiques públiques. Encara veig en molts municipis la mateixa programació en la Setmana de les Persones Grans (a vegades encara anomenada “Setmana de la Tercera Edat”) que fa deu o quinze anys: ball, berenar i excursió.
Per exemple, en els cicles de cinema per a persones grans programen pel·lícules antigues. Estic segura que a moltes persones grans els agrada el cinema japonès o tenen directors preferits que avui dia no tenen cabuda en aquest imaginari de la vellesa.
Es parla de l’edatisme com una forma de discriminació cap a la gent gran, però moltes persones no tenen clar en què consisteix i, fins i tot incorren de manera inconscient en discriminació edatista. Què és l’edatisme? Quins podrien ser alguns exemples d’això?
L’edatisme és una manera de tractar a l’altre de manera diferent en base a l’edat que té. És un tipus de discriminació associada a l’edat i va relacionada amb els estereotips negatius sobre la vellesa.
Igual que existeixen micromasclismes (formes subtils i no tan evidents de mostrar masclisme), també convivim amb microedatismes o prejudicis latents. Alguns exemples d’això són quan deixem entreveure implícitament que la vellesa és la pitjor edat i que no s’han de notar les seves mostres, que és una edat de renúncies i que ara que hem complert anys ja no toca fer determinades coses o la persona gaudeix d’un temps extra en el qual ja no ha d’implicar-se activament. “Però noia, que bé et conserves!”, “a la meva època això no passava” o “a la meva edat aquestes coses ja no” són exemples d’això.
“L’edatisme és una manera de tractar a l’altre de manera diferent sols per l’edat que té”
Tenim una representació social de la vellesa (on vellesa és igual a decadència i/o declivi) que ens ensenya a sentir-nos malament sobre l’envelliment, a buscar en els nostres cossos signes de la vellesa i fer servir estratègies per a ocultar-la. Aquesta ocultació de l’edat reforça l’edatisme, en informar que hi ha alguna cosa en el cos i en la vida de la gent gran que ha de ser ocultada, confirmant així que envellir és alguna cosa vergonyant. Envellir és endinsar-se en un procés progressiu d’invisibilització, especialment evident per a les dones grans.
Sovint es parla de la infantilització com una de les formes en les quals l’edatisme es manifesta, sent una cosa recurrent quan es parla a persones grans, estiguin o no en una situació de dependència, deterioració cognitiva o sordesa: elevar el to de veu, utilitzar frases simples, curtes i poc complexes, o termes exageradament afectuosos. És un tracte inadequat que observo amb molta freqüència en les residències de persones majors, lligat a la sobreprotecció i que no ajuda a preservar la dignitat d’aquestes.
Existeixen molts estereotips sobre la població gran que estan molt allunyats de la realitat social. Com és la població gran en l’actualitat?
No existeix un perfil de persona gran, perquè no hi ha un tipus de vellesa única sinó moltes velleses que coexisteixen. Com a societat estem veient moltes velleses alhora: la vellesa de les dones i la vellesa dels homes; la vellesa de les persones nonagenàries i centenàries; la vellesa dels que tenen 60 o més anys. O la vellesa que està arribant: la dels baby boomers. Només per a parlar d’envelliment exitós, Cosco i col·laboradors van trobar més de cent definicions diferents que contemplaven variables múltiples.
“No existeix un únic tipus de vellesa, sinó moltes velleses”
També la vellesa de les persones que no tenen malalties i gaudeixen d’un bon estat de salut, anteposada a la vellesa de les persones que viuen en situacions de dependència o amb malalties cròniques de llarga durada que els limiten. La vellesa de les persones que no arriben a final de mes, la d’aquells que ajuden als seus fills i nets amb les seves pensions, o la dels qui viuen molt bé econòmicament i poden pagar serveis i recursos privats. La vellesa de les persones que viuen en institucions i la vellesa de les persones que viuen a les seves cases, amb major o menor grau de companyia. Només per citar-ne algunes.
En alguns dels teus articles i ponències també ens parles sobre la generativitat i la participació de les persones grans. Per a moltes persones aquests conceptes són desconeguts, els pots desgranar i explicar una mica?
Erik Erikson parla de la generativitat en la seva teoria del desenvolupament de la identitat. La generativitat és la necessitat de sentir-se necessitat. Es relaciona amb la participació social perquè és a través de la cura, el voluntariat, la participació cívica o política on es poden trobar espais per al desenvolupament d’aquesta.
Les persones senten que la seva contribució és valuosa si els altres la valoren. La societat ha d’apreciar el valor que té la gent gran i reconèixer la seva experiència de vida, la seva biografia, els seus coneixements adquirits i la seva capacitat d’ajudar, perquè les persones grans sentin que de debò són valuoses i no se sentin apartades. Si no, serà difícil que s’impliquin i participin.
“La societat ha d’apreciar el valor que té la gent gran i reconèixer la seva experiència de vida, la seva biografia, els seus coneixements adquirits i la seva capacitat d’ajudar”
És complicat aconseguir que algú pensi que és valuós/a quan les empreses jubilen a persones en el millor moment de la seva vida professional i després el mercat de treball no els incorpora de nou. Hi ha persones a les quals acomiaden amb 45-50 anys i no tornen a treballar. Els mitjans de comunicació enalteixen contínuament la joventut com el millor dels moments de la vida, però la societat aposta per la innovació i la immediatesa, deixant així de costat l’experiència, el saber, la reflexió, els processos lents i madurats. Un context en el qual els estereotips negatius associats a la vellesa tenen gran importància.
Parlem una mica de soledat. Sembla que hi ha hagut un boom i s’ha posat de moda. Però que les bones relacions són font de salut i que la soledat mata és conegut des de fa temps. Per què creus que s’ha produït aquest canvi?
És cert. Des de sempre la soledat ha estat un tema molt ocult. Les persones que se senten soles no surten als carrers a manifestar-se, no existeixen grups de persones grans que se sentin soles i s’uneixin per a lluitar contra la soledat no desitjada.
Es parla molt ara de soledat, però sovint sense aprofundir en la complexitat del concepte o en articles de premsa que cauen en el sensacionalisme, relacionant la soledat amb una epidèmia. Els titulars ho deixen clar: La soledat, l’epidèmia del segle XXI (La Vanguardia, gener 2019), L’epidèmia de la soledat ja supera a l’obesitat com a amenaça per a la salut (El Mundo, setembre 2017) o La soledat és l’epidèmia d’aquest segle (Redacción Médica, juliol 2019). No tinc clar que això ens faci bé, encara menys a les persones que viuen soles.
Donar visibilitat a un problema és el primer pas per a poder fixar-nos en ell, analitzar-ho, conèixer-ho i intervenir-hi. Però tinguem cura amb el que diem perquè les persones que viuen soles es poden sentir malament i no reconèixer la seva soledat ni parlar d’ella al estar “mal vista”.
Reflexionar sobre les soledats, els factors de risc i protecció, buscar formes de participació social variades o enfortir les estratègies d’afrontament són algunes de les pràctiques que podem realitzar.
La soledat afecta més a homes o dones? Alguns estudis apunten que els homes estan més sols, uns altres per contra diuen que no hi ha diferències. No existeix un consens acadèmic. Quina és la teva opinió sobre aquest tema?
És cert que les dones reuneixen més factors de vulnerabilitat al llarg de la vida. S’han realitzat recerques només amb dones en les quals se’ls pregunta pel seu sentiment de soledat, resultant aquests en xifres bastant altes en aquelles dones que són vídues, viuen soles o són més grans. Nosaltres mateixes, a la Universitat de València, vam fer una recerca sobre Dones grans que viuen soles, la tesi doctoral de Monica Donio Bellegarde.
“Les dones reuneixen més factors de vulnerabilitat al llarg de la vida”
Crec que falta recerca més rigorosa sobre la soledat en diferents àmbits (rural o urbà), edats, nivells (educatius, socioeconòmics, de funcionalitat), al mateix temps que més recerca longitudinal que ens permeti aprendre el concepte de soledat.
Altres països ens porten molt d’avantatge, Anglaterra per exemple, però aquí encara sabem poc de molts factors que afecten l’envelliment. No hi ha macroestudis i falta molta recerca. Som un país llatí, mediterrani, familiarista, amb un clima i una manera de ser obert que facilita les relacions interpersonals i, tot i així, molta gent se sent sola. Què passa i què podem fer?
I, quines són les principals conclusions que destacaries de la recerca Dones Grans que viuen soles?
Es tracta d’una recerca quantitativa, exploratòria i transversal l’objectiu general de la qual va ser identificar la prevalença del sentiment de soledat i els factors que influeixen en aquest, emprant una mostra de dones majors de 60 anys que vivien en els seus domicilis a València. Els objectius específics de l’estudi incloïen analitzar les relacions entre el sentiment de soledat i totes les altres variables estudiades.
La mostra va estar composta per 267 dones de 70 a 90 anys d’edat, amb una edat mitjana de gairebé 83 anys. Respecte a la prevalença de soledat en la mostra estudiada, identifiquem que 2/3 de les dones se sentien soles. Gran part de la mostra patia de soledat moderada i el 9% tenien soledat greu o molt greu. La prevalença de soledat va ser més elevada que la de recerques prèvies. Observem que, a més soledat, pitjor salut. La soledat es relaciona amb la mala salut percebuda, així que com més soles se sentien les dones, pitjor era l’avaluació sobre el seu estat de salut. En relació amb la satisfacció global de vida, vam veure que, a més soledat, pitjor satisfacció de vida.
Creus que la intervenció per a abordar la soledat no desitjada hauria d’incorporar la perspectiva de gènere? Per què?
La recerca ha de tenir una perspectiva de gènere. En tots els temes socials en els quals vulguem aprofundir fa falta no només desagregar les dades per sexe, sinó també analitzar-los des de la perspectiva de gènere.
Hi ha més dones grans que viuen soles que homes en la mateixa situació. També hi ha més dones grans amb dificultats de mobilitat i en situacions econòmiques precàries. Moltes d’elles han dedicat la seva vida a la llar, lloc on han viscut tancades tota la seva vida. És més difícil que amb aquestes circumstàncies surtin d’aquesta situació.
La identificació de diferències de sexe/gènere comporta buscar les desigualtats que l’originen. Les dones i els homes tenen diferents necessitats que poden ser rectificades per a disminuir-les. Per això, l’equitat de gènere té en compte les diferències entre els sexes i evita que es transformin en exclusió social. Les desigualtats en l’envelliment depenen de l’acumulació de desavantatges al llarg del curs de la vida: generalment, les dones troben més barreres en les oportunitats que han tingut en la seva vida, amb conseqüències significatives per als anys posteriors. Les experiències d’envelliment de les dones sovint són considerablement diferents a les dels homes.
La interacció entre les desigualtats de gènere, l’estatus socioeconòmic i altres factors com la ruralitat, l’estat civil o el nivell educatiu, fa que les dones grans siguin particularment vulnerables en la vellesa, especialment quan es tornen fràgils.