L’acompanyament que realitzen les persones voluntàries és més que un gest altruista. Es creen uns vincles molt forts entre elles i la gent gran que rep les visites. En Joan, nebot de l’Encarna, dona que hem acompanyat des de la Fundació, ha escrit unes paraules per agrair tot l’amor i amistat que la seva tieta va rebre.
Gràcies!
La tieta Encarna va migrar a Catalunya quan tenia vint-i-cinc anys. Va arribar casada des d’Andalusia i com la majoria de dones del poble va treballar al tèxtil. No va ser mare i quan es va quedar vídua –com moltes de les dones de la seva època i context social– sempre va recordar-lo en positiu.
Ha viscut sola més de quinze anys, gairebé tota la vellesa. D’aquest temps vaig aprendre d’ella l’art de la conversa. Tenia sempre un somriure als llavis, l’agraïment generós i la llum en la mirada.
Durant aquesta última etapa de la vida, he estat testimoni de la seva capacitat d’estimar i alhora de la força de l’amor de la Juana, de la Fundació d’Amics de la Gent Gran que va trucar a la seva porta i la va acompanyar fins que la tieta va traspassar la porta de la vida. Des d’aquell moment, cada setmana esperava amb il·lusió la seva trobada. Sempre s’arreglava per gaudir d’un vincle que es va anar enfortint. Recordo mil i un detalls d’aquesta amistat i d’històries de vida compartides.
De la tieta he heretat el valor de les paraules i els relats de la vida, la senzillesa i la dignitat d’una dona treballadora i de la cura que tenia d’ella mateixa i de les seves amigues i familiars.
De la Juana, voluntària de la Fundació Amics de la Gent Gran, el vincle poderós de l’amor serè i ple de tendresa. Escoltar, animar, conversar i, quan convé, resoldre.
Una persona voluntària de la Fundació Amics de la Gent Gran que organitzada de manera acollidora, eficient i respectuosa fa real la humanitat.
Gràcies per ser-hi, Laia, Juana i Miquel Àngel!!!