“Hi ha persones grans LGTBI que s’amaguen per poder plorar la mort de la seva parella”
Federico Armenteros és el fundador i president de la Fundación 26 de Diciembre, entitat que en els propers mesos projecta obrir la primera residència LGTBI pública d’Espanya.
És educador social i va ser nomenat President honorífic del Consell General d’Educadores i Educadors Socials d’Espanya l’any 2009. Va formar part del Comitè Executiu de la Federació Estatal de Planificació familiar que va obrir els primers centres de planificació familiar per a joves.
El 2002 va començar a dirigir els programes dels centres de protecció de menors no acompanyats de la Comunitat de Madrid. L’any 1993, com a president de la Federació Estatal d’Educadors i Educadors Socials, va aconseguir que els plans d’estudi universitaris incorporessin l’Educació Social com a diplomatura.
És expert en polítiques d’infància, drogodependències i VIH / SIDA. Ha escrit diversos articles sobre les persones grans LGTBI, contribuint a visibilitzar a aquest col·lectiu oblidat.
Des de l’inici de la crisi sanitària provocada per la COVID-19 no deixem de sentir que les persones més vulnerables davant d’aquesta situació és la gent gran. Com creus que s’està tractant aquesta situació des dels mitjans de comunicació? Consideres que s’està incorrent en edatisme o discriminació per l’edat? Per què?
Des de l’inici de l’estat d’alarma hi ha hagut edatisme perquè s’ha tractat a la gent gran des del paternalisme, en lloc de fer-ho des d’una vessant més participativa. Tots tenim dret a què ens expliquin i a participar de la situació.
Ho hem vist a moltes residències, on es tracta a la gent gran com a un número, sense veu ni drets. Durant l’emergència sanitària es va decidir tancar a la gent gran a les residències sense informar degudament de les causes i les possibles conseqüències de la situació. Això no es pot fer. A qualsevol persona, sigui gran o jove, cal donar-li explicacions, acompanyar-la i fer-la partícip, sempre respectant la dignitat, l’edat i el seu estat.
Tal i com succeeix amb l’homofòbia o el masclisme, la gent no es reconeix com ‘edatista’, però la realitat hi és, i hi ha molts ‘micro-edatismes’ que hem assimilat durant la nostra vida. I això ens fa més vulnerables com a persones grans perquè ens treuen el dret a estar informats i a decidir.
Els mitjans de comunicació són una peça clau en aquest paternalisme i la discriminació per l’edat que estem veient. Contínuament sentim com es refereixen a nosaltres com “vells”, “tercera edat”, “els nostres iaios” … I no! Jo no sóc de ningú, sóc meu, i tinc el dret de tenir cura de la meva salut, però per a això necessito informació.
Algunes televisions i altres mitjans s’han dedicat a mostrar i posar l’accent en la beneficència, en les llargues cues per recollir barres de pa o arròs, parlant una i altra vegada del ‘bonisme’ de la gent. I està molt bé la intenció, però el que cal fer és parlar més de la necessitat real de justícia social i de donar recursos a les persones vulnerables perquè s’administrin elles mateixes, proporcionant-los també una cosa fonamental: dignitat.
D’altra banda, les residències / entorns residencial també han estat en el punt de mira des de l’inici. Què opines sobre l’enfocament amb el qual s’ha abordat la situació en aquests espais?
Hi ha residències que actuen amb responsabilitat, que tenen molt clar com fer la seva funció, i altres que són directament empreses de producció, en què el que menys interessa és el benestar de les persones, les tracten com a un producte. Quan llegeixes els beneficis que reparteixen algunes residències privades entre els accionistes, te n’adones del model que predomina, i no és el més desitjable.
Però aquests casos no han de desmerèixer les que han dignificat aquest tipus de centres, les que s’han compromès com a equip a tenir cura de totes les persones grans. També és injust que a les residències no se les tracti en molts aspectes com als centres sanitaris. Des del reconeixement a la seva tasca durant la crisi sanitària, que s’ha limitat sobretot als hospitals, a les condicions contractuals del personal o els recursos amb els què compten.
Les residències no s’haurien d’entendre com a negoci, sinó com un equipament i un servei clau per aconseguir una societat més justa. Quan ens plantegem quin model de residències volem, ens hem de preguntar si ens interessa la vida, i la qualitat de vida de les persones, o els diners.
Quin impacte tindrà l’obertura de la primera residència LGTBI pública d’Espanya?
Serà un punt d’inflexió, una fita per al col·lectiu, però també per a la societat en el seu conjunt: serem els primers a tenir el dret a triar. Triar qui ens cuida, i amb qui volem conviure.
És un projecte que vol aportar un gran canvi i proposa a la societat un model de residència pública, oberta, participativa, que estigui integrada al barri. Una alternativa d’atenció professionalitzada, basada en el respecte i l’acompanyament en la qual les persones LGTBI se sentin lliures en tots els sentits.
Fa unes setmanes vaig veure un cas que exemplifica la invisibilitat de les persones LGTBI i la necessitat de disposar d’equipaments i serveis adreçats a nosaltres. Vaig anar a l’hospital a recollir a una persona gran que havia superat el COVID-19. Estava sol perquè la seva parella havia mort – no havia superat el virus – i em va explicar que no havia pogut ni plorar per no mostrar davant del personal de l’hospital que eren parella. És molt dur no poder expressar-te i haver d’amagar un dolor tan gran. Ho vius com si estigués prohibit plorar per la mort de la teva parella.
Quan vius situacions com aquesta entens que moltes persones no li trobin sentit a la vida i arribin a pensar en el suïcidi. Per això crec que la residència per a persones LGTBI serà una finestra a través de la qual moltes persones podran respirar i ser elles mateixes.
També cal que les normatives es posin a el dia. Actualment, es dedica més esforç a, per exemple, estipular el nombre de penjadors que has de posar a l’armari, que definir com s’ha de tenir cura de les persones grans.
Sens dubte, el confinament ha portat a moltes persones a sentir la soledat o la manca de relacions d’una manera més crua que en cap altre moment de la seva vida. Què creus podem aprendre com a societat d’aquesta experiència? Com creus que afectarà l’àmbit de la lluita contra la soledat en el futur?
Aquesta crisi ha ajudat a visibilitzar la soledat no desitjada, una problemàtica que la societat no vol veure. Una dada: només a la Comunitat de Madrid hi ha més de 700.000 persones majors de 80 anys que viuen soles. Si calculem el nombre de persones LGTBI, són més de 70.000. I no podem oblidar que després de la crisi aquestes xifres hauran augmentat, perquè molta gent ha perdut la seva parella.
Encara que no totes aquestes persones pateixin soledat no desitjada, una part considerable si, i cal fer alguna cosa. La crisi de la COVID-19 ha fet aflorar la problemàtica, però no s’està preparant cap intervenció per posar-hi solució.
Des de la Fundación 26 de Diciembre esteu donant suport a persones grans LGTBI i ara us heu trobat amb situacions especialment difícils. Creus que aquesta crisi facilitarà la visibilitat de la situació en què es troben molta gent gran LGTBI?
Depèn dels mitjans que tinguem per defensar la dignitat de les persones LGTBI. Fins que no dignifiques a una persona, no se sent amb ganes de participar i ser activa en la societat. Si no se’ls acompanya, seguiran amb aquesta rancúnia que ha anat creixent al seu interior durant la seva vida i de forma invisible.
És important tenir visibilitat, però hi ha altres assignatures pendents. Des de l’àmbit social encara no s’ha fet un acte de desgreuge contra la ‘Ley de Peligrosidad Social’ instaurada en el franquisme. De fet, ¡encara no s’ha abolit aquesta llei! S’ha derogat, que és com ficar-la en un calaix, amb la possibilitat de tornar a treure-la en qualsevol moment. És com estar amb l’espasa de Dàmocles! Imagina’t, qualsevol polític pot obrir el calaix i ja la tenim aquí una altra vegada… Recordo que l’Ana Botella, durant la candidatura de Madrid a les Olimpíades, va intentar recuperar la llei, en aquest cas per treure als ‘sense sostre’ dels carrers. No ho va aconseguir, però és molt greu que aquesta possibilitat es pugui donar.
Hi ha moltes persones grans LGTBI que han viscut la dictadura, que han viscut tota la vida amagades com si fossin rates, i ningú les ha acompanyat per fer el necessari trànsit i dir-los: Sou ciutadans i ciutadanes! Encara vivim en una societat hetero-patriarcal, en què els valors heteros i l’amor romàntic ens impregna a tots i totes. Si no treballem en un altre model, en una societat diversa i integradora, seguirem igual.
I per aconseguir-ho necessitem disposar d’equipaments que ens apoderin com a persones. La gent gran LGTBI no anem als centres que existeixen en l’actualitat, perquè no ens veiem representats, no ens sentim compresos. Un simple exemple el trobem en les fotos que hi ha en aquests centres. Parelles, sempre heterosexuals, divines, com si no passessin els anys per aquestes persones.
Ens estan privant d’un dret. Durant la dictadura es van fer ‘granges’ per aïllar-nos perquè érem un ‘perill’, i ara que vivim en llibertat i en democràcia, no podem tenir centres específics per a gent gran LGTBI en què no haguem d’amagar-nos?
Estem parlant amb l’Ajuntament de Madrid per impulsar un Centre Municipal de Gent Gran especialitzat en LGTBI, per treballar en la inclusió. Aconseguir una iniciativa com aquesta ajudaria molt a l’hora de normalitzar la situació.
Un altre exemple del camí que ens queda per recórrer: des de la fundació ens costa moltíssim organitzar tallers sobre diversitat en els centres de gent gran, i fins i tot hem d’escoltar comentaris homòfobs moltes vegades.
Pel que fa a la visibilitat, durant la COVID-19 s’ha parlat de les persones grans que estan pitjor, i s’han invisibilitzat les històries de persones actives, que donen xerrades i dominen les noves tecnologies. Es prefereix potenciar els estigmes i els prejudicis de la gent gran. I si parlem de la gent gran LGTBI, la presència en mitjans no és tan freqüent. I fixa’t que som un col·lectiu que hem hagut de lluitar contra situacions similars a la provocada pel coronavirus, com va passar amb el VIH.
Portem molts anys treballant per visibilitzar els invisibles, i malgrat els avenços, ens queda molta feina per davant.