José Augusto García Navarro és Metge especialista en geriatria, diplomat en gestió clínica per EADA i en gestió de serveis sanitaris per ESADE.
Actualment és el director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya i membre de Consell de Direcció de Catsalut, activitat que compagina amb la presidència de la Sociedad Española de Geriatría y Gerontología.
Exerceix també com a avaluador ANEP (Agencia Nacional de Evaluación y Prospectiva) per a projectes de recerca amb finançament competitiu, sobre geriatria i gestió sanitària. És consultor de serveis sanitaris públics, i durant la seva trajectòria ha ocupat diversos càrrecs directius en hospitals i organitzacions de l’àmbit de la salut i la geriatria.
És professor col·laborador a la Universitat Internacional de Catalunya i a la Universitat de Barcelona, i autor de múltiples publicacions de l’àmbit de la geriatria i de la gestió hospitalària. De manera habitual realitza ponències en congressos estatals i internacionals en l’àmbit de la geriatria i la gestió i planificació sanitària.
Des de la declaració de l’estat d’alarma per la COVID19, no deixem de sentir que les persones més vulnerables davant d’aquesta situació són les persones grans. Com creus que estan tractant aquesta situació els mitjans de comunicació? Consideres que s’està incorrent en edatisme (discriminació per edat)? Per què?
Crec que, efectivament, hi ha cert edatisme, sobretot a l’hora de tractar les notícies sobre el coronavirus. I també penso que hi hagut una manca de discriminació positiva de la gent gran en molts casos per part de les autoritats.
Certs mitjans de comunicació que viuen de les notícies més sensacionalistes, han utilitzat històries personals complicades per arribar a cert segments de la població.
I d’altra banda, dona la sensació que part de la premsa, així com de la població, ha considerat que és “normal” que una malaltia com el coronarivus afecti a les persones grans, restant gravetat a l’alt nombre de morts que hi ha hagut. Això ha provocat que és normalitzés la situació, i que aquests fets no es tractessin com el que són en realitat: una tragèdia humana de dimensions incalculables.
D’altra banda, als mitjans hem vist també com s’ha vinculat de forma gairebé exclusiva la mortalitat per coronavirus a malalties cròniques prèvies – que afecten en gran mesura a persones grans – fet que ha contribuït a associar l’impacte del COVID19 a l’evolució natural de la seva malaltia. El mateix ha passat amb les residències; a base d’incidir en un relat que normalitzava l’alt índex d’infeccions i de morts en aquests espais, ha arribat un punt en què s’ha considerat natural, quan no ho és en cap cas.
Però, com deia, l’edatisme s’ha vist en molts àmbits, no només en la premsa. Algunes polítiques que s’han fet des de les autoritats públiques respecte la gent gran més vulnerable denota una manca de sensibilitat important.
Des de la SEGG vam dir des del primer moment del confinament que hi havia un subgrup de població que estava molt afectat pel confinament, com són les persones que pateixen demències, trastorns de comportament i altres malalties mentals. Aquestes persones, normalment són ateses al seu domicili per un únic cuidador/a, sovint les seves parelles, també d’edat avançada. Era molt important que aquestes persones – amb totes les mesures de seguretat necessàries – poguessin fer passejos diaris per tal de reduir els seus trastorns de comportament, així com la càrrega de la feina de la persona cuidadora, entre d’altres qüestions. Ho vàrem dir, i no han fet cas d’aquesta recomanació.
Un altre exemple que demostra la manca d’atenció cap a la gent gran: ara, que estem en fase de desescalada i desconfinament, s’està parlant molt des de les autoritats que caldrà fer front a l’estrès posttraumàtic que pateixen els professionals de l’àmbit sanitari. Hi estem d’acord, però no ens podem tornar a oblidar de les persones grans. No s’han activat mecanismes específics de tractament psicològic i mèdic per a les persones grans que viuen al seu domicili, i tampoc per a les persones malaltes que anaven a centre de dia, i que fins a la fase tres de la desescalada no poden tornar-hi. No és normal que no s’hagin habilitat vies efectives i mecanismes per tractar a aquestes persones.
Ara ens estem trobant també que molta gent gran té por d’anar a l’hospital, fins i tot en casos de malalties cròniques greus. Sabem que hi ha circuïts als hospitals dissenyats per evitar els contagis de COVID19, però les autoritats no ho expliquen, i la por persisteix. És ben fàcil, i cal dir-ho ben clar: “és absolutament segur anar a un hospital”.
En conclusió, hi ha molt poca sensibilitat amb un segment de la població tan vulnerable com la gent gran, i crec que som a temps de millorar la situació des de tots els àmbits.
D’altra banda, les residències i els entorns residencial també estan en el punt de mira des del principi. Què opines sobre l’enfocament amb el qual s’està abordant la situació que estan vivint?
Les residències, abans de l’arribada del COVID19, ja eren centres que necessitaven un major finançament per tal d’incrementar el personal que atenen les persones grans, així com una integració real de serveis sanitaris i socials. I això significa, per exemple, que el metge d’atenció primària visiti les residències de forma periòdica, per tal de garantir un mínim control de l’estat de salut de les persones grans. Perquè els centres residencials, malgrat hi hagi la creença que estan ben atesos a nivell mèdic, en la majoria dels casos no és així.
A l’hora de valorar el que ha succeït a les residències cal tenir presents tres factors:
D’una banda, se’ns diu que una de les claus per controlar el virus és l’aïllament de les persones infectades. Doncs la majoria dels centres residencials no estan preparats per això. Tot el contrari; les residències estan pensades per estimular la vida comunitària.
Un altre tema cabdal és protegir al personal sanitari i d’atenció amb els equips de protecció individual. Com sabem, aquest material ha arribat molt tard, quan ja gairebé totes les residències estaven infectades.
I tercer aspecte: és clau identificar qui té el virus mitjançant proves PCR, uns recursos que també han arribat quan el problema era incontrolable.
Veig molt clar que a les residències s’ha actuat tard, i això ha passat perquè el problema s’ha identificat tard. Per què? Probablement, perquè en l’imaginari col·lectiu del planificador sanitari les residències és un tema que depèn de serveis socials, no s’ha considerat mai un tema sanitari, fins que s’han adonat que hi havia un problema.
No nego que pugui haver casos de residències que no hagin actuat de forma diligent i que puguin haver empitjorat la situació. Aquí cal investigar què ha passat i actuar en conseqüència. Però en la majoria dels casos les residències s’hi han deixat la pell i han fet tot el possible amb els recursos que tenien.
Abans del COVID19 ja estaven en un nivell de servei molt al límit, i amb l’arribada de la pandèmia entre un 20 i 30% del personal va causar baixa. En aquest escenari, no es trobava gent per fer les substitucions, i una de les raons principals és que el conveni col·lectiu de les residències és un 35% inferior al de l’hospital. En el pic de l’epidèmia els hospitals estaven contractant auxiliars, infermeres i metges per reforçar els seus equips, i per posar en marxa els pavellons esportius i altres espais de suport.
Per tant, quan arriba el virus, les residències no estan en situació de fer-hi front, i estem parlant de centres que han d’atendre persones en situació d’alta vulnerabilitat que estan afrontant la última fase de la seva vida, amb una mitjana de set malalties cròniques i que prenen 11 medicaments al dia. En aquest context, el coronavirus ha estat impossible d’aturar en aquests espais.
Sens dubte el confinament està portant a moltes persones a sentir la soledat o la manca de relacions d’una manera més acusada que en qualsevol altre moment de la seva vida. Què creus que podem aprendre com a societat d’aquesta experiència? Com creus que afectarà a l’àmbit de la lluita contra la soledat en el futur?
En general, quan es parlava de soledat, i de soledat no desitjada, la gent no identificava bé el problema. A partir del COVID19, la gent ha vist que la soledat no desitjada i, en aquest cas, obligada per les autoritat sanitàries, provoca efectes nocius en la salut i la qualitat de vida de les persones.
Tot i que la societat en general no en sigui conscient, la soledat no desitjada afecta a les relacions de les persones, a la llarga provoca problemes cognitius i en l’estat d’ànim que poden derivar en ansietat i quadres depressius. No només estem parlant d’un problema de socialització, es tracta d’un problema sanitari, i també de desenvolupament personal. Crec que, ara, això ho hem après com a societat i la gent serà més sensible davant d’aquesta problemàtica.
La complexa situació d’emergència sanitària en la qual ens trobem fa que les qüestions relacionades amb els aspectes bioètics siguin fonamentals a l’hora prioritzar de recursos. En aquest context, hi ha cert debat sobre si en alguns hospitals i residències s’ha utilitzat l’edat dels pacients com a un dels criteris a l’hora de prendre decisions. Què en penses?
L’edat cronològica de les persones mai pot ser un criteri per limitar un recurs terapèutic. Ni un respirador, ni una neurocirurgia, ni una cirurgia cardíaca, ni un tractament per lluitar contra un càncer. El que cal fer és una valoració integral de la persona, i definir el seu pronòstic vital. Ens podem fixar en un dels hospitals de referència dels EUA, l’Hospital John Hopkins, a Baltimore. En aquest macrocomplexe hospitalari, amb més de 4.000 llits, qualsevol procediment agressiu a una persona major de 80 anys – una radioteràpia, ingrés a una UCI, una cirurgia cardíaca, etc… – sempre va precedit d’una valoració d’un equip de geriatria.
Què valoren? Doncs principalment tenen present tres aspectes: quin pronòstic d’anys de vida tindrà després de la intervenció; el seu grau de dependència, i quina és la càrrega de malaltia del pacient, per veure si la intervenció li donarà qualitat i temps de vida.
Si una persona de 55 anys té més càrrega de malaltia i més dependència que una persona de 80 anys, la persona més gran accediria al tractament per davant de la persona més jove. És cert que això, estadísticament, és poc probable; passa en un de cada 100 casos. Però els criteris que han de guiar l’atenció als pacients han de ser aquests, mai l’edat.
A Espanya, en el moment de més afectació del COVID19, als hospitals que rebien més malalts – com el Gregorio Marañón o La Paz de Madrid, o la Vall d’Hebron de Barcelona – quan calia decidir si s’ingressava a un pacient a la UCI, mai ho feia un únic metge, sempre s’ha buscat una segona opinió, amb l’objectiu d’assegurar que es pren una decisió basada en criteris ètics. Cal tenir en compte que aquestes decisions són molt delicades i comporten un grau enorme de responsabilitat. De fet, és una de les principals causes d’estrès en el personal mèdic durant la crisi sanitària que estem vivint.