Científica titular del Consell Superior de Recerques Científiques (CSIC), Dolores Puga ha centrat la seva labor de recerca en els àmbits de la demografia de l’envelliment i la sociologia de la salut. Entre ells, les estratègies residencials i familiars, a més de les condicions de salut i benestar en edats avançades. Autora de mig centenar de publicacions, Puga ha publicat en les prestigioses Archives of Gerontology and Geriatrics, Journal of Care Services Management o Population Research and Policy Review.
A més de consultora per al Centre Llatinoamericà i Del Carib de Demografia de Nacions Unides (CELADE), Puga ha estat professora convidada en institucions internacionals com l’Institut de Gerontologia de Suècia, l’Acadèmia Russa de Ciències, l’Institut Interdisciplinari Holandès de Demografia, el Centre Centreamericà de Població, el Col·legi de Mèxic o l’Institut de Recerca Social Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires.
Des de la declaració de l’estat d’alarma pel covid19 no deixem de sentir que les persones més vulnerables davant aquesta situació són les persones grans. Com creus que estan tractant aquesta situació els mitjans de comunicació? Consideres que s’està incorrent en edatisme? Per què?
Crec que és complicat, però que seria desitjable, trobar un equilibri entre la necessària veracitat i transparència en la informació i la transmissió de missatges que no magnifiquin la por i l’estigma. D’una banda, és necessari conèixer quins són els segments de població més vulnerables, que precisen més protecció, poder prioritzar i, fins i tot, segmentar respostes. Però d’altra banda la difusió de missatges extremadament simplificats, que al·ludeixen únicament a l’edat com a factor de risc (en comptes de processos de comorbilidad, la probabilitat dels quals augmenta amb aquesta, però que ni són universals ni exclusius de la població d’edat) contribueixen a (re)enfortir estigmes que portem dècades intentant superar. Em semblen encara més greus els missatges suposadament “tranquil·litzadors” en els quals es posa l’accent en l’edat dels afectats més greus o morts, com si la pèrdua anés menor en funció de l’edat. Totes les vides són valuoses. Tots els projectes truncats són pèrdues irreparables. Quan es fomenta la creença que determinat risc, de salut en aquest cas, només afecta a “uns altres”, no sols estem cometent una tremenda imprudència, sinó que correm el perill d’estigmatitzar col·lectius de població.
D’altra banda, les residències/entorn residencial també estan en el punt de mira des del principi. Què opines sobre l’enfocament amb el qual s’està abordant la situació que estan vivint?
Em sembla necessari denunciar situacions inacceptables, com algunes que han sortit a la llum. El perill està a transmetre la idea que és una situació generalitzada. Aquestes situacions són, afortunadament, excepcionals. El sector de les residències, com tants uns altres, mostra una enorme diversitat, sent un sector que en les últimes dècades ha protagonitzat una evolució cap a models d’atenció més centrats en la persona. Trobarem, per tant, un ampli ventall d’estadis en aquesta evolució i espai per a la millora. Però d’aquí a estigmatitzar a tot un sector que treballa per a mantenir la qualitat de vida en circumstàncies molt difícils en molts casos, hi ha una distància que hauríem de salvar.
Sens dubte el confinament està portant a moltes persones a sentir la solitud o la falta de relacions d’una manera més aguda que en tota la seva vida Què creïs podem aprendre com a societat d’aquesta experiència? Com creus que afectarà l’àmbit de la lluita contra la solitud en el futur?
Crec que les circumstàncies actuals ens poden portar a comprendre millor com se senten moltes persones quan veuen reduït el seu espai de vida i les seves xarxes d’interacció social. Aquesta experiència ens podria fer més empàtics com a societat. Si d’ella aprenem a no minimitzar els sentiments de solitud i a no culpabilitzar a qui així se sent, haurem après una cosa important. Tant de bo no se’ns oblidi.
”Aquesta experiència ens podria fer més empàtics com a societat.”
D’altra banda, l’excepcionalitat ha detonat reaccions de solidaritat que, en molts casos ens han fet descobrir als nostres veïns. Estan sorgint xarxes de veïnatge i de suport intergeneracional entre veïns que, en molts casos, ni es coneixien. En la mesura que aquestes xarxes puguin perviure, encara que sigui minimitzades, s’haurà creat un recurs important. Enfront de la solitud són fonamentals les xarxes de proximitat, de veïnatge, de barri. Si d’aquesta experiència sorgeixen barris més cuidadors i més solidaris, haurem guanyat molt.
També ens ha servit per a evidenciar una esquerda, que teníem diagnosticada, que sabíem que existia, però que es posa cruament de manifest en les circumstàncies actuals. Necessitem digitalitzar els habitatges de la població de més edat. En un moment en què les relacions, socials, laborals, familiars, es vehiculen a través de la tecnologia, en el qual només podríem veure el somriure dels nostres néts a través d’una pantalla, en el qual el seguiment mèdic no es pot fer presencialment, en el necessita(re)mos apps per a tasques rutinàries, fins i tot per a saber a on podrem anar, quan puguem anar a algun lloc… la població sense accés a aquesta tecnologia està no sols més sola sinó també més aïllada. Una altra lliçó és, doncs, la necessitat del desenvolupament de tecnologies, més invisibles i més “usables” per part de poblacions no digitalitzades, que permeti mantenir, no sols telemedicina i telecuidado, sinó tot tipus de suports i sosteniment de xarxes quan no sigui possible presencialment.
La situació a la qual ens hem vist abocats com a societat a causa del COVID 19, planteja moltíssims interrogants en els quals es refereix al desenvolupament de polítiques públiques, socials i sanitàries. Creiem que és necessari extreure aprenentatges que ens ajudessin a fer front al repte que el canvi demogràfic ens planteja en aquesta situació. Des de la teva experiència, pots enumerar alguns?
Aquesta situació ens recorda que som vulnerables, i aquesta és un ensenyament important. Més enllà d’això, una crisi epidèmica com l’actual no canviarà l’escenari que ens deixa el canvi demogràfic. Aquest canvi és el resultat de processos de transformació molt graduals, gairebé invisibles, però que ocorren amb gran constància des de fa segle i mig. Des de llavors hem tingut diverses crisis agudes de salut, entre elles la grip de 1918 o dues guerres mundials, que han deixat petjades a curt termini, però no han revertit la dinàmica de canvi profund a llarg termini. Aquesta tampoc és d’esperar que ho faci. No obstant això, la intersecció de tots dos escenaris posa en relleu algunes necessitats comunes. La més òbvia és la de comptar amb uns sistemes sanitaris públics forts que puguin fer front, no sols a crisis agudes com l’actual, sinó, sobretot, al dia a dia de poblacions amb alt grau de comorbilidad crònica. Va sent hora, no sols de deixar d’afeblir els nostres sistemes sanitaris sinó, també, d’afrontar la seva transformació cap a un sistema d’atenció a crònics, que el faci més eficient i més adaptat a una nova realitat. És fonamental, tant en polítiques sanitàries com socials, prioritzar l’atenció de proximitat, els serveis domiciliaris, la prevenció i rehabilitació primerenca, l’adaptació d’entorns. Va sent hora de deixar de pretendre tornar a ser “poblacions joves”, com si això ens fes invulnerables, i acceptar la nostra vulnerabilitat per a ser capaces de gestionar-la millor.