“Fa setmanes que no surto de casa”. “Passo sola els dies”. “El meu millor amic ha mort”. “Necessito una abraçada”. Aquestes són algunes de les frases que escoltem en el context generat per la pandèmia. Paraules que ens mostren que avui la soledat no desitjada està, potencialment, tocant el timbre de totes les nostres cases sense guants, sense màscara, a la vista de tots.
No obstant això, són paraules recollides per l’Observatori de la Soledat en 2018 en el marc de la recerca La soledat com a fenomen complex: cicle vital, pobresa, subjectivitat i cultura. Frases reals i quotidianes que professionals de primera línia escolten cada dia en els domicilis de milers de persones grans que senten soledat, que no compten amb xarxa personal, que passen setmanes sense la calor de ningú, sense la mà de ningú, sense el suport emocional de ningú. En molts casos únicament de les treballadores familiars que donen molt més de l’escrit en el seu perfil laboral, proporcionant un suport emocional únic que deixa a la vista tot un camp de soledats i absències. D’això també són testimoniatge les persones voluntàries d’Amics de la Gent Gran, les qui combaten aquesta soledat a través de la seva amistat setmana rere setmana amb les seves visites d’acompanyament emocional, que avui s’han convertit pel confinament en trucades contra el silenci.
Abans que el coronavirus arribés a les nostres vides de manera microscòpica però mastodòntica, la soledat se situava com un problema social cada vegada més reconegut i associat principalment a les persones grans (Yanguas, Cilveti i col, 2018) que, per diversos factors interns i externs (Sala, 2019), conviuen amb l’aparició d’aquest desagradable i angoixant sentiment. Hem vist proliferar en els últims anys programes contra la soledat, línies acadèmiques, campanyes de comunicació, secretaries o ministeris. La batalla de la problematizació anava una mica avançada abans del coronavirus, i ningú avui se sorprèn en saber que els que han començat aquest confinament amb menys suport emocional, amb més soledat no desitjada, són moltes persones grans que ja se sentien soles en el seu dia a dia.
Com viuen elles el confinament? La pandèmia portarà noves soledats a la nostra societat? Es pot actuar des de l’emergència davant un problema estructural? Quina imatge de les persones grans tindrem després d’aquesta crisi? Hi ha moltes preguntes en l’aire, sí. I enmig d’aquesta emergència serà, segurament, difícil o imprudent respondre de manera tancada a totes. Però ningú és neutral en un tren en marxa i no podem caure en la imposició de l’optimisme de la resiliència i pensar només en què aprendrem després d’això. Les soledats preexistents s’aprofundeixen, unes altres soledats que es perfilen de forma més aguda puntualment amenacen amb estabilitzar-se. Mirem al camí recorregut, analitzem aquest mapa de soledats, perquè ja acumulem algunes certeses.
Temps de contrastos
En aquesta crisi es visualitzen algunes contradiccions que ja coneixíem, unes altres que podrien aprofundir-se. En l’informe Soledad y riesgo de aislamiento social en las personas mayores (2018, Obra social la Caixa), en el qual es recollien els resultats d’una enquesta sobre soledat a diferents grups d’edat, s’indicava que si bé la soledat s’apunta com un problema rellevant (sobretot la dels grans), són molt poques les persones que diuen conèixer a algú en aquesta situació. Aquest fet ha sortit totalment a la superfície aquestes setmanes, amb múltiples xarxes de solidaritat de base sorgides des del minut zero per a donar suport a persones grans soles (perquè es reconeix la problemàtica), però amb clares dificultats per a accedir a elles per no saber qui són, on estan, com contactar-les (perquè es desconeix a aquestes persones o estan fora dels canals digitals que aglutinen aquestes xarxes). La intel·ligència col·lectiva és brillant i s’han desenvolupat tàctiques originalíssimes per a arribar a elles, però també s’ha visibilitzat que, encara que tinguem més consciència que mai de la problemàtica de la soledat, la mateixa soledat és una bretxa abismal per a revertir-la.
L’altra contradicció resulta més cínica. Sabem que la soledat no desitjada, si bé passa al llarg de la vida, és més prevalent entre les persones grans. Si ens referim a la mateixa enquesta de la Caixa citada amb anterioritat, s’indicava que a partir dels 80 anys hi ha més soledat emocional i social que en qualsevol altre grup d’edat (la primera, l’emocional, referida al sentiment de desolació i falta de relacions significatives; la segona, la social, al sentiment de pertinença a un grup). Cosa que sabem bé a Amics de la Gent Gran, on el perfil de persona acompanyada és, precisament, el d’una dona de més de 85 anys (que a més viu sola en un entorn urbà). Paral·lelament, en aquests moments de crisi sanitària l’epidemiologia ha mostrat que el coronavirus impacta amb més gravetat sobre les persones grans (a partir dels 80 anys) i sobre les persones amb malalties cròniques (fet que coincideix en ocasions).
En conseqüència, el virus afecta més a les persones que potencialment poden estar en una situació de més soledat en la nostra societat, per la qual cosa les crides al seu estricte confinament -que suposen un major aïllament- coincideixen amb les persones que precisament tenen menys xarxa i que tenien més possibilitats de sentir-se soles abans del coronavirus. En aquest sentit, val la pena aclarir que per “aïllament” entenem la falta o existència limitada de relacions socials i per “sentiment de soledat” la discrepància entre les relacions desitjades i les reals. D’aquesta manera, si la persona ja se sentia sola, l’obligat aïllament tiba més les condicions objectives que augmentaven les possibilitats de sentir aquesta discrepància. I això, segurament, ho hem notat molts en la nostra pròpia persona.
Però, com aïllar-se més quan ja s’està sola? Què suposa aquesta soledat prèvia avui, quan tots veiem limitades les nostres relacions socials? Quines vides i històries hi ha darrere les dades?
Regina Martínez Pascual – Observatori de la Soledat
Pots llegir la resta de l’article aquí