Article d’Anna Freixas
Gerontòloga feminista
“A la vellesa, dos + dos no acostumen a sumar quatre”
La crisi del coronavirus ha il·luminat amb una claredat meridiana una realitat que estava oculta: les condicions de vida dels éssers humans a l’última etapa de la seva existència.
Estàvem abstrets amb les banals converses de la nostra petita quotidianitat quan davant dels nostres ulls es va mostrar, com la resplendor d’un llamp, una realitat descarnada que ens va fer ser conscients que està passant quelcom molt greu que ens afecta a tots, individual i col·lectivament.
Aviat ens vam adonar que la difícil cruïlla que ens planteja la vellesa no es resol ni pot comprendre’s aplicant solucions fàcils i rapidetes i que és urgent i imprescindible que ens posem a pensar i dissenyar uns canvis estructurals dels quals sortirem tots beneficiats. Davant d’aquesta realitat sabem que no tenim respostes, tot i que disposem d’algunes certeses, justament aquelles que posen en qüestió el fer de la societat en tot allò referent a la població gran. L’habitual cafè per a tots amb el qual s’ha cuinat el dia a dia de l’assistència a la vellesa sabem que ja no serveix, perquè a mi no m’agrada el cafè i tu el prefereixes amb llet de soia.
Portem molts anys parlant de la necessitat de reconèixer d’una vegada per sempre i sense marxa enrere l’heterogeneïtat en la vellesa, la diversitat d’experiències i situacions, la diferència com a segell d’identitat i, amb tot això, la impossibilitat de trobar respostes unívoques que serveixin per atendre les múltiples i diverses necessitats de totes les persones.
La diferència ens constitueix. Som éssers biopsicosocials i les múltiples condicions històriques de vida de les dones i els homes ens situen en la vellesa amb uns recursos interns i externs molt dispars. Tenim característiques diverses en múltiples àmbits: en les opcions sexuals, les històries afectives, culturals, religioses, econòmiques i educatives, que ens fan profundament desiguals, o simplement pel fet d’haver viscut unes trajectòries personals que ens fan singulars.
Identificar la diferència no és tasca fàcil. En el tema que ens ocupa, requereix que el personal geriàtric disposi de la ferma resolució de mirar i, a més, veure la persona que té davant ―conèixer el seu nom, el seu passat, el seu present, els seus desitjos, els seus rebutjos, les seves fortaleses i febleses, la seva realitat familiar, econòmica, social, cultural―, per començar; com a condició bàsica. La qual cosa significa que ha de voler acostar-se a ella, considerar-la, com un ésser únic. Això exigeix temps, dedicació, disposició per a l’escolta ―sense escolta no hi ha coneixement― i voluntat de comprendre.
Aquestes idees me les ha inspirat la conducta i els plantejaments del neuròleg Oliver Sacks en el seu treball amb persones amb importants problemes neurològics que portaven 30 i 40 anys completament ‘abandonades’ en hospitals. Ell partia d’una medicina qualitativa, en la qual prevalia l’escriptura, l’observació, la descripció, la compassió i la imaginació, i va descobrir que algunes d’aquestes persones tenien personalitats intactes al seu ésser anterior i que, tot i tenir diagnosticada la mateixa malaltia neurològica, cap era igual a una altra. A través del contacte, de la paraula i del reconeixement de la seva individualitat aconseguia connectar amb elles i retornar-les a una certa vida. Us recomano ferventment veure aquest documental, per comprendre la profunditat de la nostra ignorància i del nostre fer desdenyós [Oliver *Sacks, una vida. Documental de Ric *Burns (2019), es troba a *Filmin].
Tot té la seva recompensa en aquesta vida. De manera que aquest esforç, aquest temps i aquesta mirada dedicada a una persona desconeguda fins al moment, es converteix en una enorme font d’enriquiment. I només a través d’aquest coneixement podem dissenyar les condicions de vida que li permetran viure amb dignitat, respecte, justícia i llibertat.
Posar en pràctica una manera de fer implicada en la persona com ésser únic, comporta una enorme satisfacció personal, perquè ens permet demostrar-nos que una altra manera de relacionar-se és possible, que l’atenció centrada en la persona és una necessitat assistencial i també personal, quelcom que crea un estil de treball gerontològic que fa espai a unes noves pràctiques, a una escola d’intervenció i acompanyament de la qual amb el temps tots i cadascun de nosaltres ens beneficiarem. I dic això perquè si hi ha alguna cosa que ens unifica ―sempre que no morim pel camí― és la fragilitat en la nostra vellesa, de la qual podem gaudir si entre tots creem un món respectuós amb el qual vam ser, som i serem.
Sí, sens dubte, les persones amaguen mons sorprenents, respostes sàvies, desdramatitzades i lúcides que ens conviden a baixar-nos de la torre de la nostra suficiència ignorant. Sentim curiositat. Deixem-nos sorprendre pel que creiem impossible. No estiguem sempre tornant de tot, submergits en el pou de l’autocomplaença acrítica, amb la ment i l’empatia anquilosades.